Els lexemes catalans donen origen a les llengües de l'Europa occidental

Mapa d'algunes de les anomenades llengües 'romàniques', que nosaltres ara considerem catalàniques-occitàniques. 

Per esbrinar l'origen d'una paraula cal fixar-se en el lexema que l'origina. El lexema és la unitat de significació que constitueix l'arrel o tema d'una família de mots. En alguns casos, el lexema prové de la mateixa llengua. En altres, el lexema prové d'una llengua veïna.

Quan el lexema prové de la mateixa llengua, és possible afirmar que la paraula en qüestió s'ha format en aquesta llengua i té un origen propi. Quan el lexema prové d'una altra llengua, la paraula analitzada és una derivació d'una altra llengua i, per tant, té un origen forà. El català, i no pas el llatí, és la llengua europea amb més lexemes i la que ha cedit els seus lexemes per a formar gran part de les paraules de les diverses llengües de l'europa occidental.

Les nostres investigacions posen en evidència que la llengua que disposa dels lexemes que originen la majoria de les paraules de les anomenades 'llengües romàniques o llatines' no provenen del llatí, sinó del català-occità. Aquesta llengua, de fet, conté la major part dels lexemes de les llengües europees occidentals i és una de les llengües mares d'Europa. 

Al mapa es poden observar algunes de les llengües que, erròniament al nostre entendre, es consideren 'romàniques' i que a partir d'ara, nosaltres anomenarem catalàniques. Aquestes són: el portuguès, l'astur-lleonès, el toscà, el napolità, el romanesc, el sicilià, l'arpità, l'espanyol, el francès, l'italià, el romanx, el berrichon, el franc-comtés, el gal.ló, el lorenès, el normand, el picard, el való, el vènet, l'istriót, l'emilià-romanyol, el ladí, el friülés, el xampanyès, el poiteví-saintongès, el való, el romanès, el cors, el sard, el dàlmata, el dacoromanès, l'istrioromanès, el meglenoromanès, l'aromanès o el gallec.

D'altra banda, els autors d'aquesta investigació consideren que l'occità, amb les seves variants (gascó, llenguadocià, provençal, llemosí, borgonyó, llombard, aranès, piamontés, ligur, etc), el valencià (amb les seves variants alacantines, castelloneses, etc), el balear (amb les seves variants mallorquina, menorquina, eivisenca, etc), el català (amb les seves variants andorrana, algueresa, aragonesa, rossellonesa, del conflent, lleidatana, del vallespir, etc) són variants del que antigament era una mateixa llengua, que nosaltres anomenarem catalana, d'on creiem que deriven bona part de les llengües europees occidentals. El català-occità fou la llengua mare de bona part de les llengües europees occidentals, que ara anomenem 'Llengües catalàniques'.

També volem constatar que algunes altres llengües europees, que no surten en aquest mapa, com ara l'anglès o l'alemany, també contenen un gran nombre de paraules amb lexemes catalans i considerem que perfectament podrien ser anomenades 'catalàniques' també. Les anirem veient i ho anirem analitzant.

Els autors d'aquesta investigació prefereixen mantenir l'anonimat per evitar els atacs físics dels nacionalistes fonamentalistes que els estats europeus nascuts al XVIII han anat adoctrinant en els darrers anys. Considerem que la filologia és una ciència que ha de poder desenvolupar lliurement les seves investigacions, fins-i-tot quan contradiuen les creences polítiques dels nacionalismes d'estat. Entenem també que les organitzacions i universitats finançades pels estats europeus defensin altres teories, sovint fonamentades en els postulats polítics dels diversos nacionalismes d'estat i no pas en observacions científiques.

En tot cas, considerem que el debat és necessari i positiu, sempre i quant es desenvolupi en un ambient de cordialitat i civilitat. Entenem que els científics han de privilegiar sempre la recerca de la veritat, per damunt de la defensa dels diversos postulats polítics o religiosos impulsats pels governs dels estats, per les seves institucions o pels mitjans de comunicació afins o per les institucions religioses, públiques o secretes, i el seu àmbit d'influència.

.